payday loans
ACTE PÚBLIC – XERRADA / DEBAT PDF Imprimir E-mail
Escrito por El Militante   
Sábado, 28 de Abril de 2012 13:19

Contra la crisi del capitalisme i els seus responsables

Per una alternativa marxista per a la classe obrera i la joventut

Avui més que mai: SOCIALISME O BARBÀRIE

-          L’esquerra ha de defensar l’expropiació de la banca, de les multinacionals i les empreses en crisi sota control obrer

-          Tenim força per derrotar la burgesia, el que necessitem són organitzacions sindicals i polítiques combatives, democràtiques i amb un pla i una estratègia per aconseguir-ho

-          Per una vaga general de 48 hores per continuar la lluita

ACTE  PÚBLIC – XERRADA / DEBAT

Introdueix: Lluís Perarnau, marxista de El Militante i President de la Junta PAS-funcionari de la UAB

Dimecres 2 de maig, 19.30 hores

Casal Marxista de Barcelona

c. Reina Amàlia, 6 baixos esquerra – Metro Sant Antoni i Metro Paral·lel

El 2007 va començar una crisi econòmica mundial que ha estat caracteritzada com la Gran Recessió. Va començar per l’explosió de les hipoteques tòxiques als EUA però de seguida va contagiar al sistema financer de tot el món. Després de la fallida del gegant bancari Lehman Brothers (el director gerent a Europa del qual era l’actual ministre d’economia, Luis de Guindos), els estats capitalistes es van afanyar a rescatar la banca. Van començar a injectar milers de milions d’euros que, en canvi, lluny de resoldre cap problema, van provocar un altre de més gran: un forat enorme als comptes públics. A la “crisi financera” li va succeir la “crisi del deute sobirà”, l’epicentre del qual es va traslladar a Europa. Per evitar les successives bancarrotes de Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia i l’estat espanyol, la UE i l’FMI han intervingut en aquests països –en alguns de manera directa i visible, en d’altres de manera més indirecta- imposant plans de retallades de la despesa pública duríssims i atacs a la classe obrera salvatges. Totes aquestes mesures, si bé han garantit un flux ininterromput de diners dels Estats al capital financer, han aconseguit enfonsar encara més les economies d’aquests països.

Lluny de tenir una perspectiva de recuperació, l’economia s’enfonsa en una Gran Depressió amb efectes socials terribles. Però no per a tots. Mentre l’atur no deixa de créixer i l’anomenat “Estat del Benestar” s’està desmantellant, els productes de luxe viuen un creixement particular, la llista Forbes amb els homes més rics del món no deixar de créixer i la concentració de capital en menys mans avança ràpidament.

És ben clar que no som davant una simple crisi. Per la seva naturalesa, és una crisi mundial de sobreproducció. Aquest fet és molt important perquè revela la naturalesa caòtica del capitalisme. Però, per descomptat, és amagat i negat conscientment pels mitjans de comunicació de la burgesia. Però com Marx va explicar en el seu temps, hi ha crisis i crisis. Aquesta està posant de relleu moltes contradiccions que s’acumulen a la societat: el domini absolut del capital financer, que exerceix una dictadura fèrria. En relació al paper de l’Estat burgès, com a instrument executiu del capital financer, subordinat absolutament a aquest. Les tensions creixents entre potències imperialistes enfrontades (EUA i Xina, Alemanya i la resta de la UE,...). L’ofensiva generalitzada de la burgesia per acabar amb les conquestes del moviment obrer (sanitat, educació pública, drets laborals col·lectius...). L’escalada repressiva de l’aparell de l’Estat, retallant drets democràtics...

Però també ha posat de manifest la força enorme de la classe obrera. A la vaga general del 29 de març vam tenir un petit exemple del que els treballadors són capaços de fer. L’odi de la burgesia a la vaga general no és per consideracions econòmiques. És per consideracions polítiques: l’èxit d’un dia de vaga general demostra de manera molt clara el paper real dels treballadors: no s’encén un llum, no gira una roda sense el permís de la classe obrera.

Aquesta força s’alimenta d’un qüestionament cada dia més gran del sistema capitalista, d’esdeveniments que demostren a capes cada cop més àmplies de la societat la putrefacció absoluta del sistema i d’una onada creixent de lluita de classes i revolució que recorre tot el món (revolució al món àrab, situació prerevolucionària a Grècia, vagues i mobilitzacions per tot Europa, governs que es reclamen socialistes a l’Amèrica Llatina...). La veritat és que la burgesia està preocupada perquè és conscient que té enfront un gegant que s’està despertant.

En canvi, importants defensors de la burgesia i del seu sistema social i polític –el capitalisme- es troben, avui, dins de les organitzacions tradicionals de la classe obrera. Molts dels dirigents dels sindicats grans i dels partits obrers fa temps que van abandonar una perspectiva de transformació revolucionària de la societat. Estan convençuts que el sistema capitalista és l’únic possible i, conseqüentment, es limiten a mirar de gestionar el capitalisme per evitar un “mal major”, mirant d’arribar a acords un cop rere l’altre amb la burgesia. Però aquesta política, com hem vist a l’Estat espanyol, demostra debilitat i porta a un envalentiment de la burgesia. Quan els sindicats finalment han convocat mobilitzacions, com la vaga general, aquestes han estat més aviat producte de la pressió, tant dels treballadors com de la burgesia, més que producte d’un pla i una estratègia sindical orientada a defensar els treballadors. La debilitat principal de la classe obrera està en la seva direcció. O més aviat, en la carència d’una direcció revolucionària a l’alçada dels esdeveniments.

Els marxistes de El Militante confiem en la capacitat de la classe obrera per a acabar amb el capitalisme i transformar la societat. El que falta és un programa, una tàctica i una estratègia. És a dir, una direcció revolucionària.

Per exemple, després de la vaga general del 29 de març, és evident que el PP no negociarà res substancial. Tot el contrari. S’han succeït més atacs. Què fer per continuar la lluita? En la nostra opinió, els sindicats haurien d’haver plantejat un pla de lluita, general i sostingut en el temps, que enllacés el 29 de març amb una nova convocatòria de vaga general de 48 hores. Aquest pla hauria de ser debatut i votat a les assemblees democràtiques de treballadors a les fàbriques i barris, formant a cada centre de treball un comitè de lluita ampli, amb representants elegibles i revocables en tot moment per l’assemblea de treballadors, coordinats a nivell local, per organitzar i impulsar les mobilitzacions. En definitiva, un pla de lluita contundent que, en primer lloc, demostrés que no es tracta d’una mobilització només per mostrar el nostre rebuig i indignació pels atacs, sinó la nostra disposició a lluitar fins el final, amb confiança en que podem derrotar la dreta.

Però com els atacs són de fons i darrera de Rajoy està el capital financer mundial, també necessitem que l’esquerra recuperi un programa polític anticapitalista. Per exemple, exigir l’expropiació de la banca. Al cap i a la fi, el sistema financer és part del problema i està avui sostingut amb fons públics. Però no per crear un banc públic ajuntant els bancs no rendibles, envoltat de bancs privats i al servei del capital financer internacional, sinó expropiar tot el sistema bancari sense indemnitzacions i sota control obrer, per posar-lo al servei de les necessitats socials: aconseguir fons per a l’educació i la sanitat públiques, concedir crèdits barats, invertir en tecnologia i ciència... És un exemple, però força il·lustratiu, de la diferència entre un programa de reformes sota el capitalisme, que en el fons crea il·lusions en que hi pot haver un capitalisme de “rostre humà” i un programa anticapitalista, conscient que aquest sistema no es pot reformar i que el repte és derrocar-lo abans que ens enfonsi a tots en la misèria i el caos. Avui més que mai, com deia Rosa Luxemburg, SOCIALISME O BARBÀRIE.

Organitza:

Corrent Marxista Revolucionari El Militante

Dóna suport:

Fundació Friedrich Engels

Sindicat d’Estudiants

Bookmark and Share